Si ningú no hi posa fre, i cap dels actors del món bibliotecari del país ho atura (i sembla per desgràcia que és així), crec i així ho manifesto obertament que estem condemnats a presenciar la desaparició dels bibliotecaris com a professió reglada i formal. I és un fet que si més no em resulta sorprenent, ja que estem vivint un moment molt dolç pel que fa a la consideració i prestigi social de les biblioteques, i al paper que sens dubte tenen en societats avançades i que aspiren a ser culturalment madures. Sobre aquesta última afirmació crec que hi ha un ampli consens tant a nivell estrictament professional com a un nivell més ampli, social i cultural. No obstant això, i aquí ve la paradoxa, dissortadament aquest èxit està posant l'accent en el continent i en què s'hi fa a les biblioteques, i no en el contingut, en l'ànima i el cor de les biblioteques, el motor que permeten el seu funcionament, i que no és ni res més ni res més que els mateixos bibliotecaris. Actualment tinc seriosos dubtes en la continuïtat i en la viabilitat de la nostra professió, i no perquè no conegui professionals excel·lents apassionats per la seva feina. Més aviat tinc aquesta sensació perquè percebo una manca de relleu generacional. Els qui hi estem ficats ens fem grans, i pel que sembla (com a mínim a Catalunya), cada cop hi ha menys graduats que assegurin noves promocions. És a dir, i aquí crec que hi ha la clau de volta: s'aconsegueixen cobrir les places que queden buides per jubilació de companys i companyes, amb nous professionals? El nombre de nous graduats en cada promoció és més gran que el nombre de jubilacions? El nombre de nous graduats és suficient per a cobrir l'oferta de treball també al sector privat? En les tres preguntes crec que contestaria que no. Sé i entenc que el debat té molts més matisos, i que és molt més complex del que aquí pugui arribar a exposar; i segur que hi ha companys i companyes que coneixen el tema amb més profunditat que no pas jo. Però el que si que penso és que la professió en general no ha obert aquest debat ni he sentit que s'hagi fet aquestes preguntes en veu alta. O com a mínim jo no ho he sentit. I és una qüestió de pura supervivència. De supervivència, i també de model de professió. A quin model de professió aspirem? Com volem ser? Quin és el nostre corpus professional, allò que ens fa únics i imprescindibles? Ens estem venent bé?