A ningú se li escapa que l'àmbit de la Biblioteconomia i la Documentació (si, encara sóc dels que m'agrada anomenar així el nostre àmbit) ha experimentat un fort procés d'automatització en una immensa varietat dels seus processos tècnics. I potser el que més ha sofert aquest procés sens dubte beneficiós ha estat el de la catalogació. Els estàndards internacionals, la catalogació compartida en catàlegs col·lectius i la possibilitat d'importar i exportar registres MARC de fons remots ha facilitat molt la nostra feina, i ens ha permès fer créixer els nostres catàlegs locals podriem dir que quasi de manera exponencial.

No obstant això, encara ens queda molta feina per fer... o molta feina pendent. A banda de les novetats que arriben a les nostres biblioteques, que poc o molt es van catalogant i s'està més o menys al dia, hi ha encara tot un àmbit en el que, en el millor dels casos, s'hi està treballant... i en el pitjor, encara queda com a una de les tasques a fer. Estic parlant del fons retrospectiu, i especialment tot aquell fons encara provinent de les fitxes manuals de paper. Desenganyem-nos: malgrat l'automatització massiva dels fons de les biblioteques, hi ha encara una part considerable de fons retrospectiu que encara no s'ha catalogat ni automatitzat, i que per tant, no és ni cercable ni recuperable per mitjans telemàtics.

Arribats a aquest punt, ens podem plantejar dues opcions:

  1. O bé aplicar tecnologies OCR que llegeixin les fitxes en paper, i les converteixin en fitxes MARC. Aquesta opció té l'avantatge que permet tenir automatitzat tot el fons (si, tot el fons) d'una biblioteca en un espai de temps relativament curt, i a uns costos també relativament assumibles per a la majoria de centres. Però també penso que, tot i que amb les tecnologies OCR modernes ja s'obtenen percentatges d'èxit d'entre el 80 i el 90%, la fiabilitat, exhaustivitat i la completesa de les fitxes MARC resultants és (en la majoria dels casos) força mediocre, i gens a l'alçada d'un nivell mínim aceptable de catalogació. Personalment, penso que el resultat final que s'obté implica una revisió posterior a fons de totes les fitxes creades de forma automática. I és també un procés lent: el temps que ens hem estalviat aplicant l'OCR, l'hem d'acabar invertint en la revisió.
  2. O bé fer una catalogació retrospectiva completa de cap i de nou. És a dir, revisar un a un, exemplar per exemplar, tot el fons retrospectiu de la nostra biblioteca, i introduir-lo al nostre catàleg; amb una fitxa MARC completa. Evidentment, és un procés molt més lent, potser fins i tot més feixuc i que implica la intervenció del recurs més preuat i alhora més escàs de biblioteca: el seu personal. En efecte, una catalogació retrospectiva a fons comporta la dedicació a fons del personal, que haurà de dedicar hores de la seva jornada laboral a aquesta tasca.

Personalment, opto per la segona opció: em compensa molt més l'esforç que s'inverteix i els resultats obtinguts, i el nivell de catalogació es manté alt, sense inconsistències. Tot i que els tempos s'allarguen, es pot anar treballant pas a pas, fent feina de formigueta, i assegurant sempre cada passa. Amb aquesta segona opció, ens assegurem sempre que tota nova fitxa al catàleg tingui sempre la qualitat òptima que ens marquem, i que és quelcom que ens hem d'autoexigir sempre.
/link/automatitzar-o-no-la-catalogacio-del-fons-retrospectiu